11 jul. Quan el passat no pesa igual per a tothom

Quan el passat no pesa igual per a tothom: pràctiques restauratives, abusos entre menors i ferides familiars

Hi ha conflictes familiars que no desapareixen amb el pas del temps. També hi ha situacions que, sense haver estat necessàriament oblidades ni resoltes, ocupen un lloc diferent en la vida de cadascuna de les persones que les van viure.

Aquesta és una de les qüestions més complexes que podem trobar en l’àmbit de les pràctiques restauratives i la justícia restaurativa. Què passa quan han transcorregut molts anys des d’uns fets greus? Què succeeix quan les persones implicades, que aleshores eren menors d’edat, són avui adultes? I què passa quan són els pares, i no necessàriament els fills directament afectats, els qui senten la necessitat de tornar al passat, parlar del que va passar i intentar reparar-ne les conseqüències?

No hi ha una resposta senzilla. Precisament per això, abans d’iniciar qualsevol intervenció, és important escoltar, comprendre les necessitats actuals de les persones implicades i preguntar-se quin és realment el problema que es pretén abordar.

La sèrie Pubertat i la mirada restaurativa

La sèrie Pubertat, creada i dirigida per Leticia Dolera, ha contribuït a apropar al gran públic algunes reflexions relacionades amb les agressions sexuals entre adolescents, la responsabilitat, el dany, les famílies i la comunitat.

La història se situa en l’entorn d’una colla castellera que es veu profundament afectada per una denúncia d’agressió sexual en què estan implicats diversos adolescents. Més enllà dels fets concrets que planteja la ficció, un dels aspectes més interessants de la sèrie és que ens convida a mirar més enllà de la tradicional dicotomia entre culpables i víctimes.

La mirada restaurativa ens porta a formular-nos preguntes que van més enllà de determinar qui és culpable i quin càstig mereix. Ens interessa comprendre què ha passat, qui ha resultat afectat, quines conseqüències han tingut els fets, quines responsabilitats existeixen i si és possible algun tipus de reparació. També ens obliga a reflexionar sobre el paper que poden tenir les famílies i, en determinades situacions, la mateixa comunitat.

Aquestes preguntes formen part de la mirada que proposen les pràctiques restauratives.

Què són les pràctiques restauratives?

Les pràctiques restauratives constitueixen una manera d’abordar els conflictes i els danys que posa l’accent en les persones, les relacions, les responsabilitats i les necessitats sorgides arran dels fets.

Des d’aquesta perspectiva, no es tracta únicament de preguntar-se qui ha fet alguna cosa malament i quina conseqüència ha de tenir la seva conducta. La mirada s’amplia per intentar comprendre què ha passat, qui ha resultat afectat, quines necessitats existeixen en el moment actual, quines responsabilitats es poden assumir i què es podria fer, si és possible, per reparar les conseqüències del dany causat.

Aquesta manera d’abordar les situacions conflictives pot resultar especialment interessant en determinats conflictes familiars, educatius, comunitaris i relacionals.

Tanmateix, convé recordar una qüestió fonamental: les pràctiques restauratives no són adequades per a totes les situacions ni s’han de posar en marxa simplement perquè existeixi un dany en el passat.

Què passa quan han transcorregut molts anys?

Imaginem una situació familiar en què, durant la infància o l’adolescència, es produeixen uns fets greus entre germans. Amb els anys, aquests fets surten a la llum i la família busca ajuda professional. Es parla del que ha passat, es produeixen peticions de perdó, s’intenta algun tipus de reparació i es duen a terme intervencions professionals.

Després passen els anys. Molts anys.

Aquells nens i adolescents són avui persones adultes. Han construït les seves pròpies vides, han tingut parelles, fills, professions, dificultats, èxits i fracassos. Alguns poden viure a centenars o milers de quilòmetres de distància. Les relacions familiars continuen existint, però potser ja no tenen la intensitat que tenien dècades enrere.

En un moment determinat, un dels pares pot preguntar-se si caldria tornar a parlar del que va passar, si encara es podria fer alguna cosa o si seria possible una intervenció des de l’àmbit de les pràctiques restauratives.

La pregunta és perfectament legítima. Però abans d’intentar respondre-la, crec que cal formular-ne una altra que és encara més important: qui necessita realment aquesta intervenció?

Quan la necessitat de reparar és dels pares

Aquest és un dels aspectes menys comentats quan parlem de justícia restaurativa i pràctiques restauratives.

De vegades, les persones directament implicades en uns fets del passat han continuat amb les seves vides. Això no significa necessàriament que hagin oblidat el que va passar, que el dany no hagi existit o que tot estigui resolt. Simplement pot significar que, en aquell moment concret de les seves vides, no senten la necessitat de tornar a parlar dels fets ni de participar en cap nova intervenció.

En canvi, els pares poden continuar fent-se moltes preguntes. Poden preguntar-se què van fer malament, si haurien pogut actuar d’una altra manera, si van protegir suficientment els seus fills, si la intervenció professional que es va dur a terme va ser adequada o si encara podrien fer alguna cosa per reparar allò que consideren que no van saber resoldre en el seu moment.

Aquestes preguntes poden acompanyar una persona durant molts anys i generar sentiments de preocupació, responsabilitat o culpa.

Aquí apareix una qüestió especialment delicada: la necessitat dels pares de reparar no és necessàriament la necessitat dels fills de participar en un procés restauratiu.

Aquesta diferència és essencial i s’hauria d’explorar amb molta prudència abans de promoure qualsevol actuació.

El risc dels biaixos interpretatius

Quan mirem enrere, tots interpretem el passat des del present.

Un pare o una mare pot observar que els seus fills tenen poca relació entre ells, que un viu lluny, que un altre travessa dificultats personals, que les trobades familiars són poc freqüents o que la família ja no està tan unida com ho estava abans. Davant d’aquesta realitat, pot arribar a la conclusió que la situació actual és conseqüència directa del que va passar molts anys enrere.

Potser existeix aquesta relació. Però també pot ser que no.

Aquest és un dels possibles biaixos interpretatius que convé explorar abans d’iniciar qualsevol intervenció.

Amb el pas dels anys, els fills creixen i construeixen les seves pròpies vides. Formen parelles, tenen fills, desenvolupen trajectòries professionals diferents i, en alguns casos, canvien de ciutat o de país. Les relacions entre germans també evolucionen i poden perdre intensitat sense que això sigui necessàriament conseqüència d’un trauma no resolt o d’un conflicte familiar que requereixi una intervenció professional.

Una certa dispersió familiar, una menor freqüència en els contactes o unes relacions menys intenses poden formar part de l’evolució de moltes famílies.

Per això, abans d’atribuir una situació familiar actual a uns fets ocorreguts dècades enrere, és necessari preguntar-se si disposem d’elements suficients per establir aquesta relació.

El perill de voler reparar allò que els altres no demanen reparar

Les pràctiques restauratives parteixen d’un principi essencial: la voluntarietat.

No es pot obligar ningú a participar en un procés restauratiu. Una persona que ha patit un dany té dret a participar-hi si considera que aquest procés pot ajudar-la, però també té dret a no fer-ho.

Té dret a no parlar del que va passar, a no trobar-se amb ningú, a no donar explicacions, a no perdonar i, fins i tot, a considerar que no necessita cap nova intervenció en relació amb uns fets del passat.

Aquesta realitat planteja una qüestió que pot resultar incòmoda, però que considero important: tampoc podem donar per fet que una persona necessita ser reparada simplement perquè una altra persona considera que existeix alguna cosa pendent de reparar.

La voluntat d’ajudar pot ser sincera i benintencionada. Tanmateix, una intervenció inadequada, precipitada o no desitjada també pot provocar conseqüències negatives.

Per això, abans d’actuar, cal escoltar. I cal escoltar especialment les persones directament afectades.

La justícia restaurativa no significa necessàriament reconciliació

Existeix una confusió relativament freqüent quan es parla de justícia restaurativa: pensar que l’objectiu d’un procés restauratiu és aconseguir que les persones es reconciliïn.

No necessàriament.

La reconciliació pot produir-se o no. Les persones poden decidir reprendre una relació, transformar-la, establir nous límits o considerar que la millor decisió és mantenir una determinada distància.

L’objectiu d’una intervenció restaurativa no hauria de ser reconstruir una determinada idea de família, aconseguir que uns germans tornin a tenir una relació intensa ni retornar a una situació familiar que potser només existeix en el record o en les expectatives dels pares.

La pregunta hauria de ser una altra: què necessiten actualment les persones implicades?

Primer cal identificar quin és el problema actual

Abans d’iniciar qualsevol procés restauratiu, hi ha una pregunta que considero fonamental: quin és el problema actual que volem abordar?

No és el mateix que una persona que va patir un dany vulgui parlar-ne que l’existència d’un conflicte actual entre germans. Tampoc és el mateix que una família tingui dificultats de comunicació, que uns pares estiguin preocupats per la distància entre els seus fills o que un pare o una mare senti, després de molts anys, que determinats fets del passat no van quedar suficientment resolts.

Són situacions diferents i probablement necessiten respostes diferents.

En alguns casos pot ser adequada una intervenció restaurativa. En altres, una mediació familiar. En determinades situacions pot ser més convenient un acompanyament psicològic o terapèutic, mentre que en altres pot ser suficient facilitar un espai de reflexió i escolta.

I també es pot arribar a la conclusió que la millor intervenció és no intervenir.

Quan no intervenir també és una decisió professional

Vivim en una societat que sovint considera que qualsevol problema necessita una solució i que qualsevol conflicte requereix una intervenció.

Tanmateix, els professionals que treballem en la mediació, la gestió de conflictes i les pràctiques restauratives també ens hem de preguntar si és realment necessari intervenir, qui demana la intervenció, amb quina finalitat, quins beneficis podria aportar i quins riscos pot comportar.

En situacions especialment sensibles, també és necessari plantejar-se si, intentant reparar un dany antic, podríem acabar provocant-ne un de nou.

No iniciar un procés restauratiu no significa ignorar el passat. Pot significar, simplement, respectar les decisions, els temps i les necessitats de les persones.

I això també forma part de la responsabilitat professional.

Quan el problema actual potser no és el problema del passat

Aquesta distinció em sembla especialment important.

Una família pot consultar un professional a conseqüència d’uns fets ocorreguts molts anys enrere. Però això no significa necessàriament que aquells fets siguin el problema que cal abordar avui.

Potser el problema actual és la preocupació d’uns pares pels seus fills adults. Potser és la distància emocional entre els membres de la família. Potser és la dificultat d’acceptar que els fills han construït vides independents. Potser existeix un sentiment de culpa o de responsabilitat que no ha pogut ser elaborat. O potser, senzillament, algú necessita entendre millor què va passar i què pot fer ara.

Per això, una de les primeres tasques del professional és ajudar a diferenciar entre els fets del passat, les conseqüències que aquells fets poden haver tingut i les necessitats que existeixen en el present.

Sense aquesta distinció, correm el risc d’intentar resoldre un problema que les persones directament implicades no identifiquen com a tal.

La importància de la preparació prèvia

Una pràctica restaurativa no comença necessàriament asseient totes les persones implicades al voltant d’una taula. De fet, en situacions complexes, aquesta podria ser una decisió precipitada.

Abans cal escoltar, conèixer les necessitats de les persones, explorar les seves expectatives, identificar possibles riscos, valorar la voluntarietat de cadascuna d’elles i determinar si existeixen les condicions necessàries per avançar.

Aquesta fase prèvia pot requerir entrevistes individuals, espais de reflexió i, en determinats casos, la participació coordinada de professionals de diferents disciplines.

Després d’aquest treball, la conclusió pot ser que existeixen les condicions necessàries per iniciar un procés restauratiu. Però també pot ser que no.

Ambdues conclusions poden ser professionalment adequades.

El temps no afecta igual totes les persones

Una de les grans lliçons que ens ofereixen els conflictes familiars és que el temps no transcorre igual per a tothom.

Un mateix fet pot ocupar un lloc completament diferent en la vida de cadascuna de les persones implicades. Per a una persona pot continuar sent una ferida oberta. Per a una altra, un record dolorós amb el qual ha après a conviure. Per a una tercera, una qüestió sobre la qual no vol tornar.

I per als pares, uns fets del passat poden convertir-se, amb els anys, en una font de preguntes, dubtes, responsabilitats i sentiments difícils de gestionar.

Les pràctiques restauratives poden oferir eines extraordinàriament valuoses per abordar situacions complexes. Però potser la primera pràctica restaurativa és, precisament, escoltar abans d’actuar.

Escoltar qui demana ajuda, qui ha patit el dany, qui el va causar i les famílies implicades. I també saber respectar els silencis.

Perquè reparar no sempre significa tornar al passat. De vegades, reparar significa comprendre’l. Altres vegades significa parlar-ne. I, en algunes ocasions, significa respectar que les persones han decidit continuar caminant.

Vols parlar del teu cas?

Si et trobes davant d’una situació familiar complexa, un conflicte que s’arrossega des de fa temps o et preguntes si la mediació familiar o les pràctiques restauratives poden ser adequades per abordar-lo, pots contactar amb mi.

Cada situació és diferent i requereix ser escoltada i valorada individualment. Abans d’iniciar qualsevol intervenció, és important comprendre què ha passat, quines són les necessitats actuals de les persones implicades i valorar, amb prudència, quina pot ser la via més adequada.

Com a advocat i mediador de conflictes a Barcelona, amb formació especialitzada en mediació, conciliació, altres mitjans adequats de solució de controvèrsies (MASC) i pràctiques restauratives, puc ajudar-te a valorar la situació i explorar les possibles vies per abordar-la.

Si vols explicar-me el teu cas o fer una primera consulta, pots contactar amb mi. Cada situació mereix ser escoltada abans de decidir si cal intervenir i, en cas afirmatiu, quina és la via més adequada.

Daniel Sererols Villalón
Advocat i mediador de conflictes a Barcelona

Tel. 661 463 306
Correu electrònic: daniel@mediadorconflictos.com