26 ag. Què està passant amb el comerç de Sants i Creu Coberta?
Què està passant amb el comerç de Sants i Creu Coberta? Rendibilitat, fiscalitat i futur del comerç de proximitat
Aquest article va dedicat als companys i companyes de Sants Establiments Units i als comerciants de Creu Coberta, amb qui compartim un dels grans eixos comercials de Barcelona i molts dels problemes i reptes que viu avui el comerç de proximitat.
El passat dilluns 24 d’agost, el Telenotícies de 3Cat va dedicar un reportatge al canvi de fesomia que està experimentant el comerç de tota la vida a la carretera de Sants i Creu Coberta. La desaparició d’establiments històrics, l’arribada de nous negocis i la transformació progressiva d’un dels grans eixos comercials de Barcelona són una realitat que qualsevol persona que conegui el barri pot comprovar passejant-hi.
Veure el reportatge de 3Cat sobre el comerç de Sants i Creu Coberta
En el reportatge s’apunten especialment dos motius per explicar aquesta transformació: el preu dels lloguers i la falta de relleu generacional. Són dos factors que existeixen i que seria absurd negar. Però després d’escoltar el reportatge i, sobretot, de parlar aquests dies amb comerciants de Sants, crec que la realitat és força més complexa.
Hi ha una paraula que, al meu entendre, hauria d’ocupar una posició central en aquest debat: rendibilitat.
Un comerç no viu de la facturació
Potser aquesta és la primera qüestió que hauríem de tenir clara.
Un comerç no viu del que factura. Viu del que queda després de pagar-ho tot.
Personal, cotitzacions socials, lloguer quan n’hi ha, subministraments, assegurances, gestoria, manteniment, sistemes informàtics, comissions, impostos, taxes i moltes altres despeses van reduint el marge del negoci.
Per això crec que centrar el debat principalment en el preu dels lloguers ens pot portar a una diagnosi incompleta. Naturalment que el lloguer importa. Un local amb una renda desproporcionada pot fer inviable qualsevol activitat. Però el lloguer és només una de les moltes peces que determinen si un negoci funciona.
Un local de 1.500, 1.700 o 2.000 euros mensuals pot ser assumible per a una determinada activitat i absolutament inviable per a una altra. Dependrà de la facturació, del marge comercial, del personal necessari, de les inversions, dels subministraments i de tota la resta de costos.
Per tant, més que preguntar-nos simplement si els lloguers són cars, potser hauríem de preguntar-nos per què cada vegada costa més que determinats negocis puguin assumir aquests lloguers i continuar sent rendibles.
Potser la falta de relleu generacional és una conseqüència
També es parla molt de falta de relleu generacional. És cert que molts comerciants arriben a l’edat de jubilació i els seus fills i filles decideixen seguir un altre camí professional.
Però jo em faria la pregunta al revés: per què no volen continuar?
Quan una persona jove veu que assumir el negoci familiar significa treballar moltes hores, arriscar capital, gestionar personal, afrontar impostos i cotitzacions, adaptar-se contínuament a noves obligacions administratives i obtenir després una rendibilitat limitada, potser el problema no és que no tingui vocació o que les noves generacions no vulguin treballar.
Potser el negoci que se’ls ofereix continuar ha deixat de ser prou atractiu financerament.
Per això penso que, almenys en molts casos, la falta de relleu generacional no és tant la causa del problema com una de les seves conseqüències.
Si un negoci funciona, té clients, ofereix perspectives de futur i permet guanyar-se dignament la vida, serà molt més fàcil trobar persones disposades a continuar-lo.
El cost de contractar també condiciona el creixement
A les converses que he mantingut aquests dies amb comerciants ha aparegut repetidament una altra qüestió: el cost de tenir personal.
Un dels exemples que m’han explicat em sembla especialment significatiu. Un comerciant necessitaria incorporar una persona més per poder desenvolupar la seva activitat en millors condicions. Segons els seus càlculs, aquesta contractació li representaria aproximadament 2.100 euros mensuals entre salari i cotitzacions.
No presento aquesta quantitat com un cost general de contractació, perquè evidentment dependrà del salari, la jornada, el conveni aplicable i moltes altres variables. El que m’interessa és el problema que hi ha al darrere.
El negoci necessita créixer per funcionar millor, però el cost de créixer pot impedir-li fer-ho.
I això té conseqüències. El comerciant continua assumint personalment més hores de les que seria desitjable, no pot ampliar horaris o serveis, renuncia a oportunitats de negoci i, al final, corre el risc d’esgotar-se.
Aquesta realitat també ajuda a entendre per què emprendre, ampliar un negoci o contractar personal es percep avui com una decisió que comporta un risc considerable.
Vendre més no significa necessàriament guanyar més
Un altre comerciant m’explicava que en diverses ocasions s’ha plantejat traslladar el seu negoci a la carretera de Sants.
Està convençut que una ubicació amb més pas de persones probablement li permetria incrementar les vendes. Però fer el trasllat implicaria assumir un lloguer d’entre 1.700 i 2.000 euros mensuals per un local d’aproximadament 75 a 100 metres quadrats, incorporar dues persones més i afrontar, a més, la inversió inicial necessària per adequar el local.
El resultat és que, malgrat considerar comercialment atractiva la carretera de Sants, no veu viable assumir el risc.
Aquesta experiència ens deixa una idea que em sembla fonamental:
Facturar més no significa necessàriament guanyar més.
Un negoci pot tenir més clients, incrementar les vendes i, malgrat això, acabar sent menys rendible si per aconseguir-ho necessita més personal, més estructura, un local més car i una inversió inicial important.
I aquí tenim una de les paradoxes que hauríem d’analitzar quan veiem locals buits en un gran eix comercial: pot haver-hi comerciants que voldrien ocupar-los i créixer, però que consideren excessiu el risc global que han d’assumir.
Fiscalitat i burocràcia: què queda al final?
Personalment, considero que la pressió fiscal i el conjunt de càrregues econòmiques que suporta la petita activitat empresarial són excessives.
I no estic assenyalant específicament l’Ajuntament de Barcelona. Parlo del conjunt de les administracions públiques.
Si realment volem defensar el petit comerç, no podem limitar-nos a mirar quant factura. Hauríem de mirar quant queda després de pagar impostos, cotitzacions, personal i la resta de despeses, i quantes hores ha necessitat treballar el comerciant per obtenir aquest resultat.
A això s’hi afegeix un altre cost que sovint resulta més difícil de quantificar: el temps dedicat a la burocràcia.
Fiscalitat, facturació, consum, protecció de dades, normativa laboral, seguretat, residus, horaris, inspeccions i altres obligacions poden tenir, cadascuna per separat, la seva justificació. El problema per al petit negoci és la suma.
Una gran empresa disposa de departaments jurídics, fiscals, laborals, administratius i informàtics. En un petit comerç, moltes vegades és la mateixa persona qui obre la botiga, compra, ven, atén els clients, parla amb els proveïdors, resol incidències i, quan acaba la jornada, encara s’ha d’ocupar de qüestions administratives.
Són hores de feina, però són hores que ningú paga.
VERI*FACTU és un exemple recent de la necessitat d’adaptació que comporten els canvis normatius en matèria de facturació. No qüestiono la finalitat de la mesura. El que plantejo és que qualsevol nova obligació significa informar-se, consultar assessors, adaptar programes i procediments i dedicar-hi temps i recursos.
Tot això també forma part de la rendibilitat real d’un negoci.
També hem de parlar del poder adquisitiu dels clients
Fins ara hem parlat sobretot dels costos que suporta el comerciant, però hi ha una altra cara de la mateixa moneda: la capacitat de compra dels seus clients.
Si una família ha de dedicar una part cada vegada més important dels seus ingressos a l’habitatge, alimentació, energia i altres necessitats bàsiques, disposa de menys renda per a altres consums.
I quan el preu es converteix en el principal criteri de compra, determinades grans plataformes digitals parteixen amb un avantatge considerable respecte del petit comerç físic.
Això no significa que Internet sigui necessàriament l’enemic del comerç de proximitat. Al contrari. La digitalització també ofereix possibilitats enormes per comunicar, vendre, fidelitzar clients, gestionar millor els estocs i arribar a nous públics.
El repte és que el petit comerç pugui aprofitar la tecnologia sense perdre allò que el diferencia: proximitat, coneixement del producte, servei, confiança i vinculació amb el barri.
Els lloguers importen, però no ho expliquen tot
Naturalment que hem de parlar dels lloguers. Però em costa compartir que aquesta sigui la principal explicació del que està passant.
Alguns comerciants recorden èpoques en què els lloguers representaven també un esforç econòmic considerable i, malgrat això, era difícil trobar locals buits a la carretera de Sants i Creu Coberta.
La diferència és que el comerç físic tenia una capacitat de generar negoci diferent.
Per això crec que abans de plantejar que la solució passa principalment per intervenir en el preu dels locals, hauríem d’analitzar la viabilitat econòmica completa dels negocis que volem que els ocupin.
La qüestió no és només quant costa el local. És quant ha de vendre aquell comerç per pagar el local, el personal, els impostos, les cotitzacions, els subministraments i la resta de despeses i, després de tot això, proporcionar una remuneració raonable a la persona que ha invertit els seus diners i hi dedica la seva feina.
Horaris, seguretat, inspeccions, obres… tot suma
La realitat quotidiana del petit comerciant està formada per moltes altres coses.
Hi ha els horaris comercials. Hi ha la gestió del personal. Hi ha les inspeccions i les obligacions administratives. Hi ha la seguretat.
Per a un comerciant, patir un furt no és simplement una dada en una estadística. És una pèrdua econòmica, però també significa denúncies, assegurances, sistemes de vigilància, temps i haver d’estar permanentment pendent del que passa dins i fora de l’establiment.
En el cas concret de Sants tenim, a més, les afectacions derivades de les obres del metro. Són actuacions necessàries i evidentment s’han de fer. Però això no impedeix reconèixer que les modificacions de mobilitat, les tanques, el soroll o les dificultats d’accés poden representar una pressió afegida per als negocis afectats.
No es tracta de no fer les obres. Es tracta també de tenir present les persones que han de continuar aixecant la persiana mentre duren.
El petit comerç és economia, però també és barri
Una ferreteria, una fleca, una merceria, una llibreria, una botiga de roba, un bar o qualsevol altre establiment de proximitat és, abans que res, una activitat empresarial. I perquè continuï existint ha de ser rendible.
Però el comerç també és llum al carrer, persones entrant i sortint, relacions entre veïns, coneixement del barri, seguretat, diversitat i vida.
Això no significa que qualsevol comerç tradicional hagi de durar per sempre. Tampoc que els nous negocis siguin pitjors que els antics. Sants ha canviat sempre i continuarà canviant.
El que em preocupa és que arribem a considerar normal que mantenir un petit negoci no surti a compte.
Perquè si això passa, no hi haurà campanya institucional ni apel·lació al relleu generacional que pugui solucionar el problema.
Què podem fer?
No crec que existeixi una única solució. Precisament perquè tampoc existeix una única causa.
Però sí que crec que hauríem de parlar seriosament de fiscalitat proporcionada, simplificació administrativa, costos assumibles de contractació, suport útil a la digitalització, seguretat, accessibilitat als eixos comercials i mesures que facilitin que els negocis siguin viables i puguin créixer.
I abans de decidir què necessita el comerç, hauríem de fer una cosa molt senzilla: escoltar els comerciants.
Preguntar a les persones que cada matí aixequen la persiana què els impedeix contractar una persona més, ampliar el negoci, invertir, traslladar-se a un local millor o donar continuïtat a l’empresa familiar.
Perquè possiblement trobarem respostes bastant diferents de les que obtenim quan el debat es planteja únicament des de fora.
Comerç, consum i conflictes empresarials: també necessitem diàleg
Hi ha una altra perspectiva des de la qual observo aquesta realitat: la meva feina com a advocat, mediador i conciliador.
Darrere dels negocis també hi ha conflictes. Conflictes entre socis, problemes en empreses familiars, desacords entre propietaris i arrendataris, conflictes laborals, discrepàncies amb proveïdors, reclamacions de consumidors, dificultats derivades del relleu generacional o situacions en què una empresa s’ha de reorganitzar perquè el model que havia funcionat durant anys ja no dona els mateixos resultats.
La mediació empresarial, la conciliació, la mediació en consum i els Mètodes Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC) poden ajudar a resoldre molts d’aquests conflictes sense afegir més costos, temps i desgast a una activitat empresarial que ja suporta prou pressions.
Aquesta manera d’abordar els conflictes també pot ser útil quan parlem del futur del comerç.
Administracions, comerciants, propietaris, treballadors, associacions comercials, consumidors i veïnat no tenen sempre els mateixos interessos. Però això no significa que siguin incompatibles.
Escoltar, entendre els interessos de cadascú i buscar solucions que permetin mantenir activitat econòmica als nostres carrers és també una manera de defensar el comerç de proximitat.
Què volem que sigui Sants d’aquí a deu anys?
Com a membre de la Junta de Sants Establiments Units i com a persona vinculada des de fa molts anys a Sants, el reportatge del Telenotícies m’ha semblat una bona oportunitat per tornar a posar aquest debat sobre la taula.
Parlem dels lloguers. Parlem del relleu generacional. Parlem d’Internet, dels nous consumidors i dels nous models de negoci.
Però parlem també, sense por, de rendibilitat, fiscalitat, cotitzacions, burocràcia, regulacions, horaris, costos laborals, poder adquisitiu, seguretat i de les condicions reals en què avui una persona decideix obrir i mantenir un petit comerç.
Potser la pregunta no és només per què els fills i filles d’un comerciant no volen continuar el negoci familiar.
La pregunta que ens hauríem de fer és:
Quines condicions estem creant perquè valgui la pena continuar-lo?
Si un petit comerç és viable, té clients i permet obtenir una rendibilitat digna, serà molt més fàcil trobar persones disposades a invertir-hi, assumir un lloguer, contractar treballadors, modernitzar-lo i, quan arribi el moment, donar-li continuïtat.
El comerç de Sants i Creu Coberta canviarà. Segur. Sempre ho ha fet.
Però una cosa és que canviï i una altra que deixi de ser viable.
El repte és aconseguir que continuï sent comerç, que continuï sent divers, que continuï generant activitat econòmica i ocupació i que continuï donant vida als nostres carrers.
Daniel Sererols Villalón
Advocat, mediador i conciliador
Membre de la Junta de Sants Establiments Units
Professor d’Empresa a La Salle Gràcia
Membre del Consell de Ciutat de Barcelona
Membre de la Junta de Federació Veïns
President de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça de la Farga
📞 661 463 306
✉️ daniel@mediadorconflictos.com
