27 des. «Per a quan una política pública en matèria de convivència i mediació?»
«Per a quan una política pública en matèria de convivència i mediació?»
Aquesta és la pregunta que va formular el passat 24 de desembre de 2025 Javier Wilhelm Wainsztein, psicoterapeuta d’adults, adolescents i parelles, i mediador professional en l’àmbit familiar i organitzacional. La reflexió va sorgir arran d’una publicació que vaig fer a LinkedIn sobre la darrera reunió anual del Consell de Ciutat de Barcelona, un espai institucional clau de participació, diàleg i reflexió sobre la ciutat.
Lluny de ser una observació retòrica, la pregunta conté una interpel·lació profunda sobre el model de gestió dels conflictes a les nostres ciutats i, molt especialment, sobre el lloc que ocupa -o hauria d’ocupar- la mediació dins de les polítiques públiques de convivència, particularment a Barcelona.
Mediació sí, però com a política pública?
Barcelona disposa des de fa anys de serveis, programes i professionals de mediació en àmbits diversos: veïnal, comunitari, intercultural, habitatge, espai públic o consum. Hi ha experiència acumulada, coneixement tècnic i professionals qualificats.
Tanmateix, des d’una mirada estructural, cal preguntar-se si la mediació opera realment com una política pública de ciutat o més aviat com un conjunt de recursos dispersos, gestionats des de diferents àrees municipals i, en molts casos, amb una entrada eminentment distrital.
Una política pública no es defineix únicament per l’existència de serveis. Implica:
- Prioritat política explícita
- Lideratge institucional visible
- Coherència entre àrees (convivència, seguretat, justícia, serveis socials, habitatge)
- Continuïtat en el temps
- Avaluació, pedagogia i un relat clar cap a la ciutadania
I és en aquest punt on la pregunta formulada per Javier Wilhelm Wainsztein adquireix tot el seu sentit.
El contrast amb altres models municipals: el cas de L’Hospitalet de Llobregat
En l’entorn metropolità hi ha models especialment interessants, com el de L’Hospitalet de Llobregat, que ha apostat per un Servei de Mediació Comunitària clarament identificat, amb un punt d’entrada centralitzat, un equip reconeixible, un responsable visible i una coordinació efectiva amb altres serveis municipals, inclosos els vinculats a convivència i seguretat.
Aquest model no elimina la complexitat del conflicte urbà, però sí que aporta:
- Claredat institucional
- Accessibilitat per a la ciutadania
- Circuits de derivació definits
- Un relat polític coherent sobre convivència i mediació
No es tracta de traslladar mecànicament un model a un altre municipi, sinó de constatar que la centralitat i la visibilitat institucional de la mediació reforcen la seva eficàcia i la seva legitimitat social.
Convivència, incivisme i una oportunitat política a Barcelona
Barcelona es troba actualment en un moment especialment rellevant en matèria de convivència urbana. L’Ajuntament està impulsant polítiques decidides per combatre l’incivisme, entre les quals hi ha la reforma de les ordenances municipals, amb l’objectiu d’actualitzar un marc normatiu que, en gran part, datava de l’any 2005.
Aquestes mesures, necessàries i en molts aspectes encertades, reforcen la capacitat municipal d’intervenció davant conductes incíviques. Tanmateix, tota política de convivència eficaç necessita anar més enllà de la norma i de la sanció.
La sanció és imprescindible en determinats supòsits, però no pot ser l’única resposta. La prevenció, el diàleg i la mediació són eines fonamentals per evitar la cronificació dels conflictes, reduir la reincidència i preservar les relacions veïnals i comunitàries.
La reforma de l’Ordenança de convivència: què s’ha aprovat i què entrarà en vigor
Convé precisar, des d’un punt de vista tècnic, l’estat actual de la reforma de l’Ordenança de convivència (o Ordenança de civisme) de l’Ajuntament de Barcelona, per situar correctament el debat.
El nou text de l’Ordenança va ser aprovat pel Ple municipal el desembre de 2025, culminant un procés de revisió d’una normativa amb gairebé dues dècades de vigència. La reforma introdueix un marc actualitzat, amb noves infraccions, agreujants i mecanismes destinats a millorar l’efectivitat de l’actuació municipal davant l’incivisme.
No obstant això, l’entrada en vigor i l’aplicació pràctica d’aquesta normativa no són immediates. Després de l’aprovació plenària, cal completar els tràmits administratius corresponents -publicació oficial i terminis reglamentaris-, de manera que la seva posada en marxa efectiva està prevista al llarg de 2026, previsiblement durant els primers mesos de l’any.
És especialment rellevant destacar que la reforma no es limita a un enduriment sancionador, sinó que incorpora també una mirada preventiva i social, incloent-hi referències a mesures alternatives i mecanismes de mediació en aquells supòsits en què la resposta exclusivament punitiva no resulta eficaç, especialment en contextos de vulnerabilitat.
Aquest calendari i aquest enfocament converteixen la reforma de l’Ordenança en una oportunitat estratègica perquè Barcelona acompanyi el reforç normatiu amb una definició clara i explícita de la seva política pública de mediació i convivència, integrant sanció, prevenció i gestió dialogada del conflicte en un mateix marc coherent.
Mediació i autoritat: una falsa dicotomia
Un dels grans malentesos en el debat públic és contraposar mediació i ordre públic. No són conceptes oposats, sinó complementaris.
Una ciutat madura és aquella que:
- Sanciona quan és necessari
- Media quan és possible
- Prevé abans que el conflicte escali
La mediació no debilita l’autoritat; al contrari, la reforça, intervenint abans que el conflicte s’enquisti i acabi judicialitzant-se o sancionant-se de manera reiterada.
Una pregunta que interpel·la la ciutat
La pregunta formulada per Javier Wilhelm Wainsztein no va adreçada a un professional concret ni a un col·lectiu específic. Va dirigida a la ciutat com a projecte polític:
Volem continuar gestionant els conflictes únicament quan esclaten,
o volem construir una política pública de convivència basada també en el diàleg?
Barcelona disposa del talent professional, de l’experiència acumulada i del marc normatiu necessari per fer aquest pas. El que manca és convertir la mediació en una aposta política clara, visible i estructural, reconeixible per a la ciutadania i sostinguda en el temps.
Conclusió: el moment és ara
La reforma de les ordenances municipals, la Llei Orgànica 1/2025 i la creixent complexitat de la convivència urbana fan que aquest sigui un moment especialment adequat per respondre a la pregunta que dona títol a aquest article:
Per a quan una política pública en matèria de convivència i mediació?
Potser la resposta no és una data concreta, sinó una decisió política valenta, que entengui la mediació no com un recurs accessori, sinó com un pilar essencial de la convivència democràtica.
Contacteu sense compromís:
Daniel Sererols Villalón, advocat mediador
📞 Tel. 661 463 306
📧 daniel@mediadorconflictos.com