09 gen. Estratègies de mediació després de la LO 1/2025
Estratègies de mediació després de la LO 1/2025: requisit de procedibilitat i pràctica real
Requisit de procedibilitat i nous usos (i abusos) de la mediació
Si alguna cosa ha aconseguit la Llei orgànica 1/2025 és que la mediació (com a MASC destacat) sigui avui molt present en la pràctica diària dels operadors jurídics, ja no com una opció voluntària o marginal, sinó com un pas previ rellevant —i en molts casos obligatori— abans d’acudir al procés judicial.
El que segueix és una reflexió des de la pràctica diària del mediador, a partir de situacions reals que estic vivint amb l’aplicació del requisit de procedibilitat de la LO 1/2025.
La mediació: d’alternativa voluntària a requisit previ
Durant anys, la mediació es va presentar com una via complementària, una eina recomanable, una opció per a qui “volia dialogar”.
Amb la LO 1/2025, l’escenari canvia. La mediació passa a formar part de l’itinerari previ al procés judicial, cosa que té efectes clars: augmenta la seva visibilitat, incrementa el nombre de casos, però també tensiona el seu sentit original. Quan alguna cosa esdevé obligatòria, deixa de ser neutra. I la mediació no n’és una excepció.
- Mediació utilitzada per guanyar temps (experiència directa)
Primer supòsit. Molt real. I viscut en primera persona.
Se’m contacta com a mediador.
S’envia la invitació a mediació.
La part convidada accepta i vol començar.
Però la part invitant mai no troba el moment d’iniciar, un cop feta la sessió informativa.
No hi ha dates.
No hi ha sessions.
No hi ha procés.
En aquest cas concret —que té la seva gràcia— la sol·licitud de mediació es va produir el 31 de juliol. Des d’aleshores, la part invitant no va concretar mai la seva disponibilitat per iniciar el procés, malgrat que la part convidada sí que va manifestar reiteradament la seva voluntat de mediar, fet que finalment em va portar a donar per tancat l’intent de mediació, temps després d’haver-se fet la sessió informativa.
Aquí la mediació s’utilitza com a eina dilatòria, no com a espai real de diàleg. L’objectiu no és gestionar el conflicte, sinó guanyar temps. Era una mediació intrajudicial.
Des de fora, sembla mediació.
Des de dins, no ho és.
I en no pocs casos, l’interès principal no és el procés mediador en si, sinó una cosa molt més concreta: quant costa la sessió informativa i l’emissió del certificat o de l’acta de no inici de la mediació. És a dir, el cost mínim necessari per poder continuar per la via judicial.
Això obliga el mediador a extremar la cura en l’enquadrament inicial, en la claredat sobre l’abast real del procés i en la coherència entre forma i fons.
Dit sense embuts: la mediació no hauria de ser una pausa estratègica, però a la pràctica sovint acaba sent-ho, tant abans com durant el procediment judicial.
- Quan la mediació es viu com un tràmit per “passar l’expedient” (experiència directa)
Segon escenari, també viscut en primera persona i cada vegada més freqüent.
Aquí no es busca tant guanyar temps com superar com més aviat millor el requisit de procedibilitat. La mediació es percep com un tràmit incòmode que cal despatxar ràpid per poder continuar amb l’itinerari judicial.
L’actitud és clara des de l’inici: no hi ha voluntat real de diàleg, no hi ha obertura a explorar opcions, no hi ha interès en el procés.
La mediació es redueix, a la pràctica, a l’estrictament necessari: celebrar la sessió informativa i obtenir el certificat o l’acta corresponent, ja sigui de no inici de la mediació o de no assoliment d’acord.
De nou, el focus no és en la mediació, sinó en el cost de la sessió informativa i dels tràmits finals, el preu mínim per “passar pantalla” i seguir endavant.
La diferència amb el supòsit anterior no rau en l’objectiu final —complir el requisit— sinó en l’estratègia: en el punt 1 es dilata; aquí s’accelera.
En ambdós casos, la mediació queda desnaturalitzada i el mediador ha de reforçar l’enquadrament per no convertir-se en un mer gestor de certificats.
I, tot i així, de vegades passa l’inesperat: una pregunta, una emoció o una informació no prevista aconsegueixen obrir una esquerda. Fins i tot utilitzada com a tràmit, la mediació continua tenint capacitat d’incomodar el conflicte.
- Mediació a l’Administració pública: quan no es pot… però alguna cosa es mou (experiència directa)
Tercer supòsit, també viscut en primera persona, i especialment revelador dels límits i les possibilitats de la mediació.
Es tracta d’un conflicte en l’àmbit de la sanitat pública, amb una persona afectada per un mal servei sanitari i amb elements clars de mala praxi mèdica. Un escenari en què, jurídicament, la mediació no està prevista ni permesa en sentit estricte, en tractar-se d’una Administració pública.
La resposta formal va ser l’esperable: no escau la mediació, no és el canal adequat, existeixen altres mecanismes administratius i contenciosos.
Fins aquí, res discutible des del punt de vista legal.
I, tanmateix, es va intentar.
No una mediació formal ni un procediment clàssic, sinó una intervenció inspirada en la lògica mediadora: escolta, reformulació del conflicte i trasllat del malestar perquè algú a l’altra banda prengués consciència del que havia passat.
No hi va haver sessió de mediació.
No hi va haver acta d’acord.
No hi va haver procediment com a tal.
Però sí que hi va haver un canvi significatiu.
El professional sanitari implicat va rectificar la seva actitud, va revisar el cas i va millorar de manera clara el tracte i la resposta cap a la persona afectada. Es va corregir allò essencial: la manera d’escoltar, de relacionar-se i d’assumir responsabilitat.
Aquí la mediació no va funcionar com a mètode, sinó com a enfocament.
No va resoldre el conflicte, però el va desescalar.
No va produir un acord, però va generar un efecte reparador real.
De vegades la mediació no entra per la porta principal, però aconsegueix colar-se per una finestra. I en determinats contextos, això ja és molt.
- La mediació com a estratègia preventiva (una idea que devem a Carles Garcia Roqueta)
Aquest enfocament el dec al meu referent, mestre, company i amic Carles Garcia Roqueta, que des de fa temps suggereix una idea tan senzilla com poc explorada en la pràctica jurídica.
I si, en lloc d’esperar que el conflicte esclati en forma de demanda, m’anticipo i activo jo una mediació?
La proposta trenca amb la lògica habitual del conflicte judicial, basada gairebé sempre en la reacció. Aquí no s’espera el cop, ni la notificació, ni l’escrit inicial. Es pren la iniciativa.
No com a reconeixement de responsabilitat.
No com a acte de feblesa.
Ni com a renúncia a la defensa jurídica.
Sinó com a estratègia d’anticipació.
Des d’aquesta perspectiva, la mediació deixa de ser només una resposta al conflicte ja declarat i passa a convertir-se en una eina preventiva, capaç d’amortir una escalada que s’intueix propera, ordenar posicions abans que s’endureixin o, com a mínim, canviar el marc des del qual es produirà l’enfrontament.
Amb la LO 1/2025, aquesta idea pren encara més sentit. Activar una mediació abans de rebre una demanda pot tenir conseqüències jurídiques i estratègiques rellevants: avança el compliment del requisit de procedibilitat, deixa constància d’una voluntat real de diàleg i pot condicionar la narrativa posterior del conflicte, fins i tot si finalment es judicialitza.
No sempre funcionarà.
No sempre evitarà el litigi.
Però introdueix una cosa que sovint falta en els conflictes judicials: marge de maniobra abans que tot s’endureixi.
Conclusió: defensar la mediació sense idealitzar-la
La LO 1/2025 ha reforçat la presència de la mediació. Això és una bona notícia. Però també ens obliga a ser exigents.
La mediació no és màgia, no garanteix acords ni serveix per a tot.
Però continua sent una eina valuosa, especialment quan s’utilitza amb honestedat, professionalitat i respecte per la seva essència.
Des de la meva experiència com a mediador de conflictes, dono suport clarament a l’impuls que aquesta llei dona a la mediació i als MASC. No per substituir el procés judicial —que continua sent imprescindible—, sinó per complementar-lo i, quan és possible, evitar-lo.
Perquè la mediació no promet resultats. Promet una cosa més honesta: la possibilitat real d’asseure’s a intentar entendre’s.
Contacte professional:
Daniel Sererols Villalón
Mediador de conflictes i conciliador privat
Tel.: 661 463 306
Email: daniel@mediadorconflictos.com