10 gen. ENTREVISTA A ALBERTO RAMOS CAZORLA

ENTREVISTA A ALBERTO RAMOS CAZORLA

En memòria de Darlin Menjady Canales Espinal

Paraula, barri i futur comunitari

 

Introducció de l’AVV Plaça de la Farga

Des de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça de la Farga publiquem aquesta entrevista amb un profund respecte i amb la voluntat de contribuir a la memòria, la reflexió i la cura comunitària després d’uns fets molt greus que han colpit el nostre barri.

El passat mes de setembre de 2025 va morir Darlin Menjady Canales Espinal, menor d’edat i veí de la Plaça de la Farga. La seva mort, que es troba actualment en fase d’instrucció judicial, ha tingut un fort impacte en la seva família i també en una part del veïnat. En unes dates especialment emotives com les festes de Nadal, el dolor i l’absència es fan encara més presents.

Creiem que donar espai a la paraula, quan es fa amb respecte, prudència i responsabilitat, és una manera de dignificar el dolor i transformar-lo en reflexió col·lectiva. Aquesta entrevista al seu pare, l’Alberto, està plantejada a partir de preguntes escrites, obertes i pausades, perquè pugui expressar-se amb llibertat, sense presses i amb el grau de profunditat que ell mateix decideixi.

Al llarg de l’entrevista es parla del fill, de la família i del dol, però també del barri, del capvespre i la nit a Barcelona i a Sants-Montjuïc, del temps de la justícia i del futur comunitari després d’uns fets tan dolorosos. Les seves paraules no busquen assenyalar ningú ni anticipar conclusions judicials, sinó compartir vivències i reflexions des del respecte i la responsabilitat.

En el moment de realitzar aquesta entrevista, l’Alberto ha participat també en espais comunitaris de diàleg, com el dinar de Sant Egidi del dia de Nadal, on s’han mantingut converses de caràcter general sobre la situació de la convivència i la seguretat als carrers de Sants.

Com a entitat veïnal, publiquem aquesta entrevista amb un doble objectiu: acompanyar una família en el record del seu fill i obrir una reflexió col·lectiva sobre la convivència, la seguretat i la cura dels espais públics. Ho fem amb la convicció que els barris també es construeixen escoltant, cuidant-nos i assumint responsabilitats compartides.

Entrevista a l’Alberto, pare de Darlin Menjady Canales Espinal

El fill i la memòria

Qui era en Darlin per a tu, més enllà de ser el teu fill?
Per a mi, en Darlin, tot i no ser el seu pare biològic, era un exemple clar de ser el fill que t’agradaria tenir, sempre compromès amb casa seva i ajudant tothom. D’entrada, per a mi va ser una grata sorpresa conèixer-lo; en una societat tan acostumada que els adolescents siguin rebels i es creguin prou adults, va arribar ell amb una seriositat, una obediència a la seva mare i una maduresa impròpia per a la seva edat que em va deixar perplex. Per això, per a mi era molt més que el meu fillastre: era el meu suport a casa, a qui explicava les meves coses i ell les seves, un amic, un confident… és a dir, moltíssim més que només el meu “fillastre”.

Si haguessis de definir el teu fill amb tres paraules, quines serien?
Madur, responsable i intel·ligent.

Quin record d’ell et ve més sovint al cap aquests dies?
Doncs, sobretot, quan passo pel davant de la seva habitació i la veig buida… sempre el veig a ell, amb la seva música i arreglant-se els cabells… fer-lo riure, que era tan gratificant per a mi i per a tots els de casa, perquè li costava deixar anar riallades…

Com t’agradaria que el recordés el veïnat de la Plaça de la Farga?
Sobretot, com un bon jove, que sempre ens va expressar la seva felicitat i el seu gust per viure en aquest barri, que comparava amb el seu poble d’Hondures. Se’ns va oferir l’oportunitat de marxar d’aquí i ell mateix ens va fer frenar la idea perquè sentia aquest barri com si fos el seu barri de tota la vida.

La família i l’arribada al barri

Quan vau arribar a viure al barri el passat mes d’abril, com us vau sentir com a família?
Ells (mare i fill) van arribar abans que jo; per feina jo era fora i només podia venir els caps de setmana, però sempre ens fascinava la pau que s’hi respira, amb tots els comerços i altres comoditats tan a prop, el parc i el bon ambient veïnal. A mi, que soc de poble, em recordava més això que no pas un barri de la gran Barcelona.

Què destacaries del barri i del veïnat en aquells primers mesos abans dels fets?
Com deia abans, la pau, la tranquil·litat i aquest petit tros de verd ben cuidat que tenim i que s’agraeix, i el fet de tenir tot tipus de serveis i comerços molt a prop i de proximitat, una cosa que ja comença a faltar.

Després del que ha passat, hi ha algun gest, alguna persona o algun suport del barri que t’hagi quedat especialment gravat?
La veritat és que aquesta va ser la meva sorpresa més gran i, ho sento dir, la més decebedora. Semblava que no hi hagués notícia del que havia passat; ningú, fins que l’atzar ens va posar en contacte, es va preocupar pel que havia succeït. Era com si aquí no hagués passat res…

El dol i el temps de la justícia

Com es conviu amb un dolor tan gran quan els fets encara estan en fase d’instrucció judicial?
És molt dur conviure amb aquesta pèrdua, de l’únic fill que tens i amb 16 anys, afegint-hi saber qui ho va fer i l’espera de l’inici del judici. És una cosa molt difícil de portar a dins, et destrossa el cap i el cor per dins i afecta moltíssim el dia a dia.

Què és el més difícil d’aquest temps d’espera, de silencis i de preguntes sense resposta?
Justament això, la manca de respostes, tots els perquès. Per què arrabassar-li la vida a un jove de 16 anys? Què pot justificar això?

Què et dona forces avui per continuar endavant, com a pare i com a família?
La meva motivació principal actual és la lluita per aconseguir justícia, justícia no només pel meu fill sinó per tothom. És una batalla dura, però em motiva a seguir amb totes les meves forces perquè successos així no tenen cabuda a la nostra societat.

Més enllà del resultat final, què esperes del procés judicial?
Soc una persona que parla clar: espero visibilitat davant d’una situació alarmant, que adolescents de no més de 20 anys vagin armats pels carrers i siguin capaços d’arrabassar la vida a una altra persona amb tanta fredor i, a sobre, continuïn vivint als nostres barris o a prop. Per a mi és un símptoma que alguna cosa falla.

Com vius el pas del temps quan la justícia segueix el seu ritme, sovint lent?
És desesperant, la veritat. Molts dies m’envaeix la ira, la desesperança i el pensament de per què esperar, de per què no fer justícia de l’ull per ull… Altres dies arriba la depressió per l’espera i la necessitat de tornar-lo a veure… És molt, però que molt complicat conviure amb tot això; és una vida de muntanya russa, com dic jo.

El capvespre i la nit a Barcelona i a Sants

Treballes en l’àmbit de la seguretat o de la mediació nocturna. Com veus avui el capvespre i la nit a Barcelona, des de la teva experiència?
La veritat és que a mi personalment em preocupa. Crec en la bona tasca dels cossos policials, però a vegades sembla que es publiquin els problemes. Entre els problemes habituals de drogues, carteristes i altres furts, i sense voler semblar el que no som, veig molta gent estrangera que fuig del seu país per problemes previs i aquí emprèn una vida delictiva com si continuessin allà. També apuntaria que l’auge del turisme massiu, a qui se li ven la idea que aquí poden fer el que vulguin, genera una situació complicada, ja que molts abusen de l’alcohol o d’altres substàncies, i després hi ha els voltors que se n’aprofiten amb molts assalts a pisos turístics, robatoris i estafes… En fi, que a vegades, i com dic, des de la meva humil opinió, preocupa cap on anem com a societat.

Des de la teva experiència recent vivint al barri, i també des de la teva feina, com perceps avui les nits a Sants-Montjuïc?
La veritat és que la nit sempre fa aflorar el que és complicat de veure i controlar. Aquí diria que preocupen els parcs: a molts els falta més il·luminació, control policial, videovigilància… No ho sé, a la nit sempre veig baralles, robatoris, episodis de violència de gènere, massa persones sense llar dormint al carrer… La veritat és que canvia molt del dia a la nit.

Creus que s’està fent prou des de la prevenció, la mediació i el treball comunitari per evitar situacions de risc a la nit?
Sí, en la meva opinió crec que s’estan fent coses des de la prevenció, la mediació i el treball comunitari, però també considero que es podria fer més. A vegades es perceben millores en alguns àmbits, tot i que aquestes millores també acaben generant conseqüències secundàries que no sempre es tenen en compte.

Des del teu punt de vista professional i personal, què ajudaria més a millorar la convivència nocturna als barris: més presència institucional, millor il·luminació, més mediació o una combinació de tot plegat?
Jo aposto per tot el que comentes i, sobretot, per escoltar més la gent dels barris. Veig molta por de la gent a parlar i, davant d’aquest silenci forçat, sovint per suposades conseqüències i pel mal que envaeix la nostra ciutat, com són bandes i mala gent que abunda, tot continua com si res.

Quina importància creus que té escoltar les persones que treballen de nit a peu de carrer a l’hora de dissenyar polítiques públiques?
Moltíssima! Com dic, treballar de nit és dur i no està exempt de risc, per tant seran aquests treballadors els que més suggeriments i idees poden aportar allà on més falta farà.

El dia de Nadal, el 25 de desembre, vas participar en el dinar de Sant Egidi i vas poder conversar amb l’alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, sobre la situació als carrers de Sants. Des de la teva experiència professional i com a veí del districte, quines preocupacions i quins missatges consideres importants de traslladar a les institucions quan es parla de convivència i seguretat a l’espai públic?
Sí, aprofitant l’amabilitat del senyor Collboni i que també hi era present el senyor Albert Batlle, president de seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, es va poder dialogar amb ells sobre el que, al meu parer, és necessari al barri, com més control dels parcs i, segons la meva experiència, diversos punts calents del nostre barri. Crec que va anar bé: van ser receptius i vam quedar a seguir tractant aquests assumptes fora d’aquests dies tan assenyalats.

El barri, el futur i la comunitat

Després del que ha passat, què t’agradaria dir al veïnat de la Plaça de la Farga i dels barris propers?
Doncs una cosa molt clara i directa: avui ha estat el meu fillastre, però demà pot ser el de qualsevol altra família del barri. O els barris i la seva gent s’uneixen per béns comuns o tot això se’n va en orris.

Creus que com a comunitat podem aprendre alguna cosa de fets tan dolorosos com aquests?
Sí, sens dubte. Com en tot a la vida, veure el problema, reaccionar i buscar solucions ha de ser fonamental.

Quan penses en el futur del barri, què t’agradaria que canviés perquè situacions així no es repeteixin?
Veure més gent implicada. Està molt bé unir-se per causes més globals, però i el que passa aquí? El que vivim nosaltres ara i aquí, què? No fem res?

Com t’agradaria que la memòria d’en Darlin Menjady Canales Espinal contribuís a construir una comunitat més segura i humana?
Doncs que no es pugui dir que tots els estrangers, immigrants i, en aquest cas, llatins són mala gent, com ja m’ha tocat sentir. Hi ha molt per aprendre els uns dels altres i, units, podem intentar deixar a la nostra descendència alguna cosa millor del que els estem deixant.

Si poguessis adreçar-te directament als joves del barri, què els diries avui?
Que hi ha més opcions de les que sembla, que poden sentir-se sols i incompresos, i que el que ara sembla que importa i val són les modes, les xarxes socials i les opinions d’altres que estan igual de perduts que ells, i no és així. La vida és molt curta i cal escoltar més les seves preocupacions, i aquesta és la nostra tasca.

En unes dates tan emotives com el Nadal, què significa per a tu i la teva família el record del teu fill?
Tot: el fet de no poder celebrar aquests dies amb ell… És una sensació molt difícil de compaginar, que tothom et feliciti les festes, l’esperit familiar del Nadal, i veure que et falta el teu fill… A aquestes edats ja estem molt familiaritzats amb el record d’algun familiar difunt i la pena que provoca, però un fill? I tan jove… és indescriptible el que se sent. És un dolor tan gran dins teu que cal fer un esforç sobrehumà per conviure-hi en aquestes dates.

Reflexions sobre la justícia i la Llei del Menor

En el vostre cas, els fets són molt greus i afecten un menor. Com vius, com a pare, la manera com el sistema tracta aquests casos quan entren en joc la Llei del Menor i delictes greus?
Aquest és un tema delicat. Estem cansats de veure des de fora el tema de la Llei del Menor. Ara que he de bregar amb tots dos jutjats, el d’adults i el de menors, m’estic trobant que, tot i que del jutjat de majors ja tenia coneixements, el de menors era una cosa que desconeixia i m’ha sorprès negativament. Per exemple, els temps que passen abans de començar els judicis de menors són més llargs que els d’adults, i jo em preguntava: per què? La meva sorpresa ve de la gran quantitat de casos de menors que hi ha ara; estan una mica col·lapsats, triguen més a dictar veredictes que després es resolen en molt poc temps. En el nostre cas, esperem dos anys, que és el que es calcula que pot trigar el judici, perquè després en una hora estigui resolt… No té sentit blindar tant els menors, encara que, com en aquest cas, estiguin implicats en un homicidi. Jo, com a psicòleg de formació, entenc que es vulgui no arruïnar la vida d’un jove, però tampoc veig normal que aquests menors no tinguin cap reparo a mostrar-se feliços a les xarxes socials, sortir de festa i riure entre ells mentre el meu fill és al cementiri. Aquesta Llei del Menor protegeix bé els menors, però i els adults en aquestes situacions, qui ens defensa?

Creus que la societat entén prou bé què implica la Llei del Menor i quins són els seus límits en situacions com aquesta?
Jo crec que no. Com deia, és molt diferent veure-ho per televisió o que t’ho expliquin que haver d’anar al jutjat de menors i veure com funciona des de dins. Potser, penso jo, si la gent que ja està poc satisfeta amb la Llei del Menor veiés com funciona realment, sí que en parlarien molt malament.

Des de la teva experiència personal, consideres que existeix una distància entre el dolor de les famílies i els temps o les respostes del sistema judicial quan intervenen menors?
Molta. Davant de situacions tan traumàtiques com aquesta, l’homicidi d’un fill o filla únic, tot el procés hauria de ser més ràpid. Dos anys amb l’angoixa de saber si pagaran o no pels seus actes és un desgast mental terrible.

Creus que seria necessari obrir un debat social i comunitari sobre com protegir millor els menors, però també les víctimes, quan es produeixen fets tan greus?
Sens dubte que sí. Falta molta feina amb els menors; crec que no entenen bé què significa tenir la fredor d’arrabassar la vida a una persona, conviure amb això mentre aquella persona està enterrada i la seva família morta en vida, amb tractaments psicològics de durada indefinida.

Què diries a aquelles persones del barri que, davant de situacions així, senten impotència o incomprensió respecte al funcionament de la justícia?
Molt senzill: qui se senti així no pot quedar-se a casa ni expressar la seva disconformitat en veu baixa. Que pregunti a les persones corresponents que els puguin suggerir opcions sobre com afrontar tot això. Moltes vegades és com somiar despert, però si no es lluita deixem que tot el dolent passi. Jo, fa quatre dies, per dir-ho així, era el primer a mirar-s’ho des de la barrera, i ara, amb el que ha passat, tenia dues opcions: rendir-me i deixar que tot caigués en l’oblit, o començar a sortir pertot arreu per iniciar la meva lluita contra el pitjor de la nostra societat actual. Evidentment, només soc una formiga contra el món, ho sé… però algú s’imagina què podrien aconseguir milers de formigues treballant unides?

Tancament

Què creus que ens falta, com a societat, per cuidar-nos millor els uns als altres?
El més fonamental és la unitat. Falta molta empatia en els temps que corren i, tot i que a vegades sí que es demostra que la unió fa la força, trobo a faltar aquesta mateixa implicació en els problemes més propers. Està molt bé veure com ciutats senceres es mobilitzen per protestar contra genocidis i guerres al món, però també ho hauríem de fer davant dels assumptes que vivim aquí, que en teoria haurien de ser més fàcils d’afrontar.
Sovint no veig que la gent reaccioni, i això preocupa. Com ja he dit abans, aquesta també és la nostra guerra. Per això intento iniciar una lluita que no és només pel meu cas, sinó per tothom, perquè aquesta no és la imatge de Barcelona ni de Sants que vull que es projecti cap a fora. Si aquest tipus de situacions es normalitzen, quina imatge estem donant de nosaltres al món?

Conclusió editorial de l’AVV Plaça de la Farga

Agraïm profundament a l’Alberto la seva generositat i valentia en compartir aquestes paraules en un moment tan dolorós. Donar veu al patiment, al record i a la reflexió és també una forma de cura col·lectiva.

Des del veïnat, aquesta entrevista ens interpel·la com a comunitat: sobre la seguretat als espais públics, sobre el paper de la prevenció i la mediació, sobre els límits i les tensions del sistema judicial quan hi ha menors implicats, i sobre la necessitat de no girar l’esquena al dolor aliè.

Com a Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça de la Farga, reiterem el nostre compromís amb una convivència basada en el diàleg, la responsabilitat compartida i la dignitat de totes les persones.

Que la memòria d’en Darlin Menjady Canales Espinal ens ajudi a construir un barri més atent, més segur i més humà.

Daniel Sererols Villalón, 10 de gener de 2026
President de l’Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça de la Farga (Federació Veïns), advocat i mediador de conflictes inscrit al Ministeri de Justícia, a l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Barcelona, al Centre de Mediació de Catalunya i a l’Associació de Professionals de la Mediació de Catalunya (ACDMA).