03 març Dues preocupacions entorn dels MASC

Dues preocupacions entorn dels MASC: l’oferta vinculant i la mediació amb menors

3 de març de 2026

L’entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2025, de mesures en matèria d’eficiència del Servei Públic de Justícia, ha obert un debat sobre l’abast, la naturalesa i la coherència interna dels denominats mitjans adequats de solució de controvèrsies (MASC). La norma introdueix, com a requisit de procedibilitat en nombrosos assumptes civils i mercantils, la necessitat d’acreditar un intent previ de resolució extrajudicial abans d’acudir als tribunals. La finalitat declarada és clara: fomentar una cultura de l’acord, reduir la litigiositat i descarregar de pressió el sistema judicial.

Com a mediador de conflictes, comparteixo plenament aquest objectiu. La justícia del segle XXI no pot descansar exclusivament en la resposta jurisdiccional. Tanmateix, dins del desenvolupament normatiu actual detecto dues qüestions que, des d’una perspectiva professional i conceptual, mereixen una reflexió ponderada: la consideració de l’oferta vinculant confidencial com un MASC en sentit propi i la tendència a qüestionar o limitar la mediació quan hi ha menors implicats en conflictes familiars.

L’oferta vinculant apareix regulada a l’article 17 de la Llei Orgànica 1/2025 com un dels mecanismes que permeten acreditar l’intent de solució extrajudicial. Es tracta d’una proposta formal que, si és acceptada, genera efectes obligacionals per a qui la formula. Des d’un punt de vista pràctic, és indubtable la seva utilitat. Pot facilitar acords ràpids en conflictes de contingut essencialment econòmic, reduir costos processals i oferir una sortida eficient a controvèrsies quantificables.

Ara bé, una qüestió diferent és si conceptualment pot equiparar-se al que tradicionalment entenem per un mitjà adequat de solució de controvèrsies. La mediació, la conciliació estructurada o el dret col·laboratiu es fonamenten en un procés dialògic en què intervé una tercera persona neutral que facilita la comunicació, explora interessos, identifica necessitats subjacents i ajuda a reconstruir un espai d’entesa entre les parts. No es tracta únicament de tancar un expedient, sinó de gestionar el conflicte en la seva dimensió relacional i estructural.

L’oferta vinculant, en canvi, és essencialment un acte unilateral. No existeix un procés facilitat. No hi ha un espai de reconstrucció comunicativa. La proposta es formula en termes tancats i l’altra part pot acceptar-la o rebutjar-la. La seva lògica és transaccional. És un instrument de tancament jurídic, no un procediment de gestió del conflicte.

La doctrina sobre resolució alternativa de disputes ha distingit tradicionalment entre els mecanismes autocompositius assistits —com la mediació— i les tècniques purament negociadores o transaccionals. En el primer cas, el procés està orientat a la transformació del conflicte i a la construcció conjunta de solucions; en el segon, l’objectiu principal és assolir un acord que posi fi a la controvèrsia. Ambdues eines poden ser legítimes i útils, però no són conceptualment equivalents.

El risc d’equiparar-les sense matisos és doble. D’una banda, es dilueix el significat propi de la mediació com a procés estructurat de gestió del conflicte. De l’altra, el requisit de procedibilitat pot convertir-se en un mer tràmit estratègic previ a la demanda, desproveït de veritable voluntat de diàleg. Si l’esperit dels MASC és fomentar una cultura de resolució col·laborativa, convé diferenciar amb claredat entre instruments de tancament jurídic i processos autèntics de mediació.

La segona qüestió, potser més sensible, és la relativa a la mediació quan hi ha menors implicats. En l’àmbit del dret de família s’ha impulsat recentment una iniciativa per excloure l’obligació d’acudir als MASC quan estiguin en joc interessos de menors. Aquesta proposta ha estat promoguda des de determinats sectors professionals, especialment per l’Associació Espanyola d’Advocats de Família, que ha manifestat públicament la seva preocupació per la possible dilació que podria generar l’exigència d’un intent previ de mediació en assumptes com pensions d’aliments, custòdies o règims de visites.

Arran d’aquestes demandes, el Congrés dels Diputats va aprovar una iniciativa parlamentària orientada a excloure l’obligatorietat dels MASC en procediments de família amb menors implicats, sota l’argument d’evitar retards i garantir decisions judicials ràpides en situacions sensibles. La intenció declarada és protegir l’interès superior del menor.

Tanmateix, aquesta posició mereix igualment una reflexió ponderada. L’interès superior del menor, principi rector recollit en el nostre ordenament jurídic i en els instruments internacionals de protecció de la infància, no equival automàticament a judicialització immediata. El procés judicial és, per definició, adversarial. Polaritza posicions, assigna rols enfrontats i delega la decisió en un tercer. En conflictes familiars prolongats, aquesta dinàmica pot intensificar la confrontació entre progenitors.

La mediació familiar, quan es desenvolupa amb professionals degudament formats i amb protocols adequats, ofereix un espai estructurat on les parts poden assumir corresponsabilitat, construir acords adaptats a la realitat concreta dels seus fills i reduir l’impacte emocional del conflicte. Lluny de posar en risc l’interès del menor, pot reforçar-lo en afavorir solucions més estables i sostenibles en el temps.

A més, el dret dels menors a ser escoltats en els assumptes que els afecten forma part dels estàndards jurídics consolidats. La mediació no implica exposar el menor a un procés conflictiu, sinó dissenyar mecanismes d’escolta respectuosos amb la seva edat i maduresa, quan això resulti pertinent i sempre amb les degudes garanties. Excloure de manera generalitzada la mediació en presència de menors suposa privar les famílies d’una eina que, en molts casos, pot evitar anys de litigiositat i cronificació del conflicte.

La Llei Orgànica 1/2025 representa un avenç significatiu en la consolidació dels mitjans adequats de solució de controvèrsies a Espanya. No obstant això, el desenvolupament d’aquesta cultura exigeix rigor conceptual i coherència pràctica. Si ampliem el concepte de MASC fins a incloure instruments purament transaccionals, correm el risc de buidar de contingut la mediació com a procés. I si restringim la mediació precisament en els àmbits on el diàleg resulta més necessari, enviem un missatge contradictori sobre el paper que atribuïm a la gestió col·laborativa del conflicte.

La mediació no és un tràmit previ a la demanda ni un obstacle processal que s’hagi de superar amb rapidesa. És un espai professionalitzat de responsabilitat, escolta i construcció d’acords. I quan hi ha menors implicats, aquest espai resulta encara més necessari. Defensar la mediació és defensar que els adults assumeixin la seva responsabilitat abans de delegar-la en un jutge. Defensar la mediació amb menors és afirmar que l’interès superior de l’infant no s’esgota en una resolució judicial, sinó que es construeix —sempre que sigui possible— des del diàleg i la corresponsabilitat.

Una justícia veritablement moderna no és la que judicialitza primer i dialoga després. És la que ofereix el diàleg com a primera via i reserva la imposició per quan l’acord resulta impossible. Preservar la mediació, també en els conflictes familiars amb menors, no és una qüestió tècnica ni corporativa: és una declaració de confiança en la capacitat de les persones per responsabilitzar-se de les seves decisions i protegir, amb maduresa, el futur dels seus fills.

Per Daniel Sererols Villalón
Advocat i mediador de conflictes
Tel. 661.463.306
daniel@mediadorconflictos.com