26 març Conciliació privada o mediació?

Claus per escollir el millor camí per resoldre un conflicte

Amb l’entrada en vigor de la Llei Orgànica 1/2025, que reforma aspectes clau del funcionament de la justícia espanyola, es consolida una aposta decidida pels Mitjans Adequats de Solució de Controvèrsies (MASC), com a pas previ i, en alguns casos, obligatori abans d’acudir als tribunals. En aquest marc, tant la mediació com la conciliació privada emergeixen com opcions valuoses, amb regulacions específiques com la Llei 5/2012, de mediació en assumptes civils i mercantils, i la Llei catalana 15/2009, de mediació en l’àmbit del dret privat.

Però, quina diferència hi ha entre ambdues figures? I en quins casos és més recomanable optar per una o per l’altra?

Conciliació privada: una proposta de solució externa

La conciliació privada és un mecanisme de resolució de conflictes en què una tercera persona imparcial (el conciliador) formula una proposta de solució a les parts, que poden acceptar-la o no. Aquesta figura es caracteritza per:

• Major directivitat: el conciliador pot fer propostes concretes.
• Rapidesa: és habitual en conflictes que no requereixen un treball emocional profund.
• Utilitat: ideal per a desacords puntuals, de caràcter econòmic, contractual o de responsabilitat civil lleu.

Mediació: un espai per al diàleg i la transformació del conflicte

La mediació, en canvi, es fonamenta en la voluntat de les parts de construir conjuntament una solució al conflicte, amb l’ajuda d’un professional neutral (el mediador) que facilita la comunicació i acompanya el procés. Els seus trets distintius són:

• Protagonisme de les parts: el mediador no imposa, no proposa, ajuda a construir.
• Idoni per a relacions continuades: àmbits familiars, veïnals, associatius o comercials entre socis.
• Apte per a situacions complexes, on cal abordar emocions, interessos i necessitats.

Neutralitat i imparcialitat

En la mediació, el professional ha de ser neutral i imparcial: no pot influir en el contingut del conflicte (neutralitat) ni prendre partit per cap de les parts (imparcialitat). El seu rol és facilitar la comunicació i l’autonomia de les parts.

En la conciliació privada, el conciliador ha de ser imparcial, però no cal que sigui neutral. Pot intervenir activament, fer propostes concretes de solució i orientar el procés cap a un acord, tot mantenint un tracte equitatiu amb totes les parts.

Important: Si les parts li demanen, el mediador podrà fer propostes, sempre sense trencar la neutralitat ni la imparcialitat. L’article art. 6.2 Llei 15/2009 no ho impedeix: “La persona mediadora ha d’ajudar els participants a assolir per ells mateixos els compromisos i les decisions sense imposar cap solució ni cap mesura concreta i sense prendre-hi part.”

Quina triar?

No hi ha una resposta universal. La clau està en valorar la naturalesa del conflicte, la relació entre les parts i la voluntat de diàleg. A grans trets:

• Per a conflictes concrets i puntuals, amb escassa relació entre les parts: conciliació.
• Per a conflictes relacionals, on la comunicació està trencada o es vol preservar el vincle: mediació.

La nova Llei Orgànica 1/2025 i el conjunt del marc normatiu actual afavoreixen una cultura de la resolució dialogada, on cada eina té el seu lloc. La conciliació i la mediació no són rivals, són camins diferents per arribar a una mateixa fita: la pau social i la justícia més enllà del judici.